EL METGE DE LAMPEDUSA

Xicu Masó es posa a la pell del doctor Pietro Bartolo per compartir les vivències de les víctimes d’aquesta crisi humanitària.

Un colpidor monòleg que ha valgut a Masó el Premi de la Crítica al millor actor principal del 2017.

Un coproducció del Teatre LLiure, Festival Temporada Alta i Punt produccions teatrals S.L.

La Llei del Mar obliga a salvar qualsevol persona que s'estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Aquesta llei, la coneix molt bé la gent de Lampedusa. 

Lampedusa és una illa preciosa, petita i preciosa. És siciliana i potser també una mica africana perquè està més a prop de Tunísia que d'Agrigento. Té només 20 km2 però els seus habitants potser no la pensen tan petita perquè el mar també és el seu territori; la majoria dels sis mil veïns que hi viuen són o provenen de famílies de pescadors. A tots ells, des de fa uns trenta anys, els visita el mateix metge, també fill de l'illa i de pescadors, el doctor Pietro Bartolo. 

De Lampedusa en diuen la Porta d'Europa i a aquesta porta fa molts anys que hi truca la gent de l'«altra banda», persones que creuen que travessant el llindar estaran salvats. Europa, de moment, no els salva però els veïns de Lampedusa, fidels a la Llei del Mar, sí que ho fan. Un cop a l'illa, el doctor Bartolo  és el primer que els acull, que els visita i que els cura, si pot. Però sobretot, els escolta. 

Pietro Bartolo té a la memòria les històries de moltes d’aquestes persones, que ell recorda pel seu nom: la Jasmine, la Sara, l'Anuar, l'Omar, la Sama, la Favour... Sap que les xifres s’obliden  però que no és gens fàcil oblidar les persones que coneixes pel nom. Potser va ser això el que em va colpir quan, fa uns mesos, vaig llegir una breu entrevista que li van fer en un diari. La seva manera de parlar de la crisi dels refugiats i, sobretot, de les persones refugiades em va semblar... diferent. Poc després vaig llegir el seu llibre, Lacrime di Sale, i vaig veure el documental creat a partir de la seva memòria,  Fuocoammare, de Gianfranco Rosi, que va guanyar l'Ós d'Or al passat festival de Berlín. Recordo les paraules de Meryl Streep quan va entregar el premi, unes paraules que ara entenc molt bé: “És un documental urgent i necessari”. 

Doncs sí, crec que és urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa.

Xicu Masó